Constanti Llombart i els fonaments del valencianisme.

Un home i una mampresa de recuperacio cultural.

Parlar de Constanti Llombart du al pensament de manera rapida l’home que dedicà gran part de la seua vida i dels seus esforços al renaiximent de les lletres valencianes i, en general, de la cultura valenciana. Ell es l’home dels grans proyectes, molts d’ells de caracter colectiu, que vindran a fer-lo protagoniste de la Renaixença valenciana, manifestacio particular del romanticisme, un moviment que trencava en el racionalisme del segle XVIII i que era l’expressio d’una societat mes urbana, mes individual, mes reformista i que voria esclatar moviments nacionalistes en diferents arees europees.

Una obra ardua i fructifera. La fundacio de Lo Rat Penat

 L’implicacio politica de Llombart, tambe la seua produccio lliteraria i una gran capacitat creadora motiven que es convertixca en un dels mes importants referents de la Renaixença valenciana. Un  treball, el de la restauracio de la llengua valenciana, el seu conreu i l’enaltiment cultural i lliterari que ocuparan tota la seua curta vida. Aixi, al Calendari llemosí Lo Rat-Penat i a la Biblioteca Valenciana que inicià, -es dir, una publicacio periódica i un proyecte de reedicio dels classics valencians-, suma el proyecte de crear una societat que amparara i consolidara aquell moviment de recuperacio, que treballara de manera intensa i constant per l’enaltiment, la defensa i el conreu de les diferents arees que constituixen la cultura valenciana, d’una manera especial la llengua valenciana, maxim exponent de la particularitat del poble valencià.

 En molta ilusio manprengue el quefer de donar forma ad eixa associacio o societat, no sense obstaculs i contratemps [1], pero a la fi pronte trobaria recolzament en uns atres poetes i intelectuals valencians; d’estos, molts eren universitaris, l’espenta i catalisador dels quals sería l’ilustre historiador i professor Vicent Boix que els acollia i dirigia en multiples tertulies. Una vegada assentades les bases, acordats els principis i els objectius d’aquella nova societat que perfilaven, nomes calia fer efectiu el naiximent i la presentacio publica. Arribà l’hora i el dia, i tambe el lloc. Es va elegir el Pabello Municipal, l’ultim dia de la Fira de Juliol, el 31 d’aquell mes de 1878. Alli es trobava congregada una amplissima representacio de lo mes notable de la societat valenciana i, alli, entre tan altes representacions socials, s’escoltaren els discursos fundacionals: el del fundador Constanti Llombart, valent, reivindicatiu, ple d’amor a Valencia i a la llengua “llemosina”, incitador a l’accio i al treball de recuperacio, i el del que sería primer secretari d’aquella entitat, Manuel Lluch i Soler [2], en un to semblant. L’intervencio mes moderada, i justificant conceptes que podien conduir a pensar que alli es donava vida i cos a una entitat que buscava el “separatisme” a nivell politic, fon la del seu primer president Feliu Pizcueta [3].

 Lo Rat Penat, la Societat que havia de treballar per aquella recuperacio de la llengua valenciana, de les tradicions i de la cultura del Poble Valencià, havia iniciat el seu caminar. Pero com un mal estel, que pareix guie les grans obres de recuperacio nacional valenciana, per a desgracia de Llombart, pronte sería copada l’associacio pels elements mes conservadors, pels poetes nomenats de “guant”, l’exponent maxim dels quals fon Teodor Llorente [4]. Estos imprimiren un caracter mes lliterari a la nova associacio, evitant qualsevol reivindicacio politica i social front al centralisme. En posterioritat, nova llacor entraria en Lo Rat Penat que recuperaria part dels principis del fundador, pero aquell home que l’impulsara i la concebira, ya no arribaria a coneixer els nous camins que els seus dirigents protagonisarien, sobre tot en les tres primeres decades del s.XX, moments de gran activisme valencianiste. La societat ratpenatista seguix treballant actualment per les tradicions, per la llengua  i per la cultura valencianes, sent la decada de les asociacions valencianistes

La produccio escrita:

 Constanti Llombart, fon un home d’una personalitat complexa, un autodidacte i un personage polifacetic, d’ahi que es puga parlar d’ell com a poeta, dramaturc, traductor, periodiste, editor…; tota mampresa que inicià la feu mogut per un ideal, el mateix que inspiraria el proces renaixentiste, la revitalisacio de la llengua valenciana, pero tambe de la cultura i de l’identitat dels valencians. D’eixa fecunditat productora, destaquen obres de notable importancia per a la llengua i lliteratura valencianes, inclus per al seu estudi. S’han de citar, encara que de manera breu, el Tractat d’Ortografia Valenciana (1872), el Diccionari Valencià-Castellà de Josep Escrig, que ell amplià i millorà al costat del seu discipul Ramon Andrés Cabrelles, el qual es coneix com Diccionari Escrig-Llombart (1883), o Los Fills de la Morta-Viva (1879), extens treball en el qual realisa un ample estudi bio-bibliografic dels principals autors i obres lliteraries valencianes dels segles XVIII i XIX, i que, al mateix temps, es una crida a la necessitat de revitalisar la llengua valenciana, a conrear-la en dignitat i a usar-la sempre.

 La seua produccio es amplissima, res millor que citar la seua obra tal i com ell la cataloga:

“Niu d’abelles, - Abelles y Abellerols,- Tabal y donsayna, - Tipos d’auca, - Cabotes y calaveres, - El Pare Mulet, (periódich satirich), -Obres festives del P. Mulet, - Alabanzas de las lenguas, per Viciana, -Lo procés de les olives, per Fenollar y altres,­ Trece dias de sitio ó los sucesos de Valencia, - Excel.lencies de la llengua llemosina,- Lo darrer agermanat, -La Perla de Carcajente, - ¡La Sombra de Carracuca! En col·laboració de Cebrián, - L’Agüela Püala, en col·laboració de Cestér; -ensaig d’ortografia llemosina-valenciana (premiada en los Jochs Florals), - La Suiza valenciana- Guia de Buñol, - Valencia antigua y moderna, y huit ó deu anys ja que dona á llum lo calendari llemosí Lo Rat-Penat. Varies d’aquestes produccions, com es sabut, sols foren col·leccionades ó reproduides per nosaltres, á fi de propagar lo valencianisme, com succeix en La Donsayna, El Tabalet y El Sueco, festius semanaris de Baldoví, Bonilla i Pascual Pérez, que s’habien ja agotat, y que, gracies al editor Sr. Aguilar, se reimprimiren.” [5]

 L’obra de Llombart es mes extensa, puix aci nomes s’arreplega tot lo publicat, reeditat o reimpres per ell fins al moment de l’edicio de Los Fills de la Morta-Viva en 1879, obra guardonada en la primera edicio dels Jocs Florals (de la Ciutat i Regne de Valencia) celebrada eixe mateix any. D’entre eixa obra es pot resaltar el poema La Copa d’Argent, llegenda del segle XVI, en la qual guanyaria la Flor Natural en l’edicio dels Jocs Florals de 1886, flor que oferirà a la que sería el seu gran amor -no correspost-, la poetesa Manuela Inés Raussell, a qui faria Regina de la justa poetica i a la qual dedicaria un precios i reivindicatiu cant baix l’epigraf  “Á la Reyna de la Festa”. Tambe destaquen els poemes historics “La mort del Conqueridor” i “Lo compromis de Casp”, calificats com a “poesia verdaderament epica” [6], i inclus el vorem com a creador d’un milacre vicenti, La Calumnia castigada, a pesar del seu laicisme.

¿Un incompres o un compromes molest?

 Llombart, segurament prou maltractat per la vida i per la societat en general (inclus per Lo Rat Penat, eixa associacio que concebi i ajudà a gestar i fer realitat, i de la qual l’apartaren [7], quedant-se moltes de les seues aspiracions per conseguir) reprengue la militancia d’acort en les seues idees republicanes i federalistes de joventut. Havia conegut a Vicent Blasco Ibáñez, al qual l’uniria una gran amistat, i a qui intentà acostar i introduir dins del valencianisme lliterari. Encara que tan ilustre escritor donà les seues primeres passes en prosa escrita en valencià, baix la tutela del mestre Constanti, pronte iniciaria noves dreceres i mai encapçalaria el camp de la prosa en valencià ni arribaria a ser el dinamisador del valencianisme, ni del propi Lo Rat Penat com havia imaginat Llombart. En canvi Constanti si que participaria del proyecte de Blasco [8] encara que sense exit.

 Constanti Llombart mori molt jove, als 44 anys, un 30 de març de 1893, pero la seua obra perdura i aço es lo important; es mes, la seua produccio es tan variada i amplia com compromes per tot lo valencià. Les seues paraules, que nos acosten al seu pensament, son prova de la seua conscienciacio i compromis, a la vegada que denuncien i poden donar una idea del grau d’abandonament en que es trobava la llengua valenciana i de la falta d’estima generalisada per lo propiament valencià:

 “Mas no es asunto baladí el cultivo de nuestra lengua; en ella está como encarnado el espíritu de un gran pueblo, y siendo un idioma el primero de los elementos que constituyen la existencia esencial y característica de cualquier país, es un deber principal, una sagrada obligación la que todos tenemos de mantener, conservar y perfeccionar el materno idioma, inapreciable herencia que nos legaron nuestros venerables antepasados. ¿No es verdad, pues, senyores del Jurado (referint-se als jurats dels Jocs Florals, que havien de llegir i jujar esta obra) que los valencianos serían, bajo muchos títulos, merecedores de que los venideros, de que nuestros mismos hijos, renegasen de nosotros por haber abandonado y dejado perder en el olvido el riquísimo tesoro de nuestra habla?” [9]. 

En una de les seues obres capitals, Los Fills de la Morta-Viva, i concretament en el “Prólech” que precedix a l’estudi de lliterats i destacats escritors en llengua valenciana, en paraules similars a les citades, encara que no seues, pero es de supondre que compartides, Lluïs Tramoyeres diu:

 “La lliteratura supon una llengua y raça que la parla. D’asi’l que cada una tinga son carácter propi. Lo valencià se diferencia esencialment del gallego, com este del vasch. Sent les aptituts diferents, los resultats no poden ser iguals. Llengua, lliteratura, carácter, tot varia com varia‘l habitat de ponent respecte’l de llevant; lo de la montanya respecte ‘l de la marina; lo de la ciutat respecte‘l del poble.

[…]

Concretántnos al poble valenciá, no cap dubte de qu’es de les raçes qu’ab mes vigor y originalitat s’han distinguit en tot temps. No som nosaltres los cridats á cantar ses glories. Plens están els llibres de elogis escrits per propis y estranys…Llengua’ls doná naturaleça tan dolsa com l’italiana, tan greu com la castellana, tan polida com la francesa y tan filosófica com l’alemanya.

Justa es, puix, la restauracio que s’ha iniciat. Empero no cap en los presents temps lo resucitar costums y lleys que lo progrés de la civiliçacio ha sustituit per altres manifestacions mes en armonia ab lo desig de l’epoca.” [10]

 Llombart i la seua obra han segut i son referent en l’esclat de la Renaixença Valenciana, d’ahi que el personage, controvertit com es, estiga present i siga citat per uns i per atres, pels seguidors de la corrent autoctonista que explica l’orige i el ser dels valencians com a  producte de l’evolucio historica, a l’igual que l’existencia de qualsevol atre poble, i tambe pels absorcionistes i colaboracionistes en les postures filocatalanistes. En este sentit no s’ha pogut salvar de ser objecte d’estudi, en l’any 2005, per part de la AVL (Academia Valenciana de la Llengua -no se sap de quina-), presentant la seua figura com a motor de la Renaixença valenciana.  

Llombart i la llengua valenciana:

 No ha faltat qui ha vist en Llombart un simbol de l’unitarisme entre les llengües valenciana, catalana i mallorquina. Es podria dir, d’entrada, que res mes llunt de participar en eixe genocidi uniformisador, mes be al contrari, el seu pensament gira al voltant de que formen, o son tres branques d’una llengua mare comuna, a la que nomenarà llemosina. Es per aixo que, involucrat en eixe moviment de Renaixença, que efectivament despegarà, si es vol, en mes força en Catalunya, buscarà una sana colaboracio entre escritors, a mes de Valencia, de Balears, de Catalunya i inclus del Rossello. Este sera el cas de la publicacio del Periódich Lliterari Quincenal Lo Rat-Penat, convertit en orgue oficial de la Societat d’Amadors de les Glories Valencianes [11]. Ricard Blasco ha fet un ample estudi al respecte d’esta publicacio, de la qual s’editaren huit numeros, del 15 de decembre de 1884 al 15 d’abril de 1885, autor que tambe coincidix en que Llombart no identifica catala i llemosi. [12]

 En el mateix discurs fundacional de Lo Rat Penat cap pensar en una identificacio del terme llemosi, que es el que mes utilisa Constanti a l’hora de referir-se a la llengua, en la llengua antiga, en l’usada pels reis de la Corona d’Arago [13], que en definitiva es la que te el proposit de recuperar. Sent aixina i tot que, en les mes de 31 referencies que fa a la llengua, la nomena normalment llemosina, barrejant-la en les expressions “nostre idioma”, “nostra materna llengua”, “nostre matern idioma”, “nostra nativa llengua” i, com no podia ser d’una atra manera, “aquella mateixa noble llengua llemosina…apellada valenciana” o “llengua llemosina-valenciana”. D’esta manera busca la coneixo en els escritors classics valencians que substantivaren la llengua en que escrivien nomenant-la valenciana. No escapa, a pesar de tot lo indicat a la terminologia de llengua d’Oc, en referir-se a l’orige de la llengua, i al llemosinisme, com ya s’ha comprovat [14].

 Tambe en el prolec de Los Fills de la Morta-Viva fa mencio a eixa filiacio llemosina de la llengua; idea que sense dubte s’arreplega d’una manera mes estructurada en l’introduccio que precedix al “Ensayo de Ortografía Lemosino-Valenciana” i que s’inclou en la tercera edicio del Diccionario Valenciano-Castellano de José Escrig y Martínez, actualisada i ampliada per Llombart. De la llectura d’eixa introduccio a l’ortografia composta per Llombart es poden deduir varies qüestions:en primer lloc està la necessitat de recuperar, coneixer i valorar lo propi:

 “Lejos pues, de combatir aquí á los detractores de nuestra nativa lengua, y absteniéndose á la vez de hacer el panegírico de la misma, contando con vuestra benevolencia, respetables jurados, antes de entrar en el asunto principal objeto de este opúsculo, que no es otro que la redacción de un Ensayo de Ortografia Lemosino-Valenciana, indispensable juzgamos explanar nuestras particulares observaciones, conducentes al referido propósito, á fin de establecer algunas bases y proporcionar con su estudio á los valencianos, generalmente en él tan atrasados, determinadas reglas […], llegando por este medio á leer y escribir metódicamente su lengua, ya que natural y lógico parece aprender antes lo propio que lo ajeno, estudiar y conocer bien antes lo de dentro que lo de fuera de casa”.

 Per una atra banda, explana quins son els principis en els que fonamenta la seua Ortografia:

 “…¿cuál, en conciencia, podrá ser el mejor sistema ortográfico adaptable en el día á nuestro idioma? ¿Nos atenderemos á la pronunciación, al uso constante, ó á la etimología? […] adoptaremos de todos ellos lo más aceptable, siempre y cuando los principios de nuestras aseveraciones encuentren su apoyo en el uso, la etimología ó la  buena pronunciación de las palabras”.

 El modo en que tracta el tema de la filiacio lingüistica es un poc complex. Per una banda establix una doble divisio, de lloc i de temps. Respecte de la primera, el lloc de naiximent de la llengua sera Limoges, d’ahi que indique:

 “La primera de ellas, es decir, la que al punto donde se habla se refiere, reducida está a la aplicación indistinta del calificativo lemosí á las tres diversas ramas del árbol de nuestra lengua, que son el catalán, el mallorquín y el valenciano, denominándose respectivamente lemosino-catalán, lemosino-mallorquín y lemosino-valenciano, según la región á que corresponda;” […] “De este modo obtendríanse las consiguientes ventajas de facilitar en mucho la unificación de nuestra lengua, pudiendo, por otra parte, desarrollarse autonómicamente cada una de por sí, evitándose quizás mezquinos recelos ó antagonismos que entre sus cultivadores pudieran algún día suscitarse”.  

 El segon factor de la divisio, el temps, es per a Constanti la manera d’explicar els usos arcaics i els mes populars, de poder fer-los compatibles i establir un punt intermig per al conreu lliterari:

 “Respecto a la división del tiempo…, y establecer tres diferentes géneros de lenguaje: uno correspondiente al pasado, ó sea el lemosín arcaico; otro al presente, que podría llamarse lemosín literario, y ha de ser el que con el actual renacimiento se forme; y, por último, el dialecto valenciano, especie de caló, corruptela de nuestra antigua lengua valenciana, y que hoy ordinariamente usamos.” [...]

 “Este es, á nuestra manera de entender, el más factible medio de llegar, en no lejano día, á poder sistematizarse nuestro lenguaje, y establecer, como se pretende, exactas reglas, por las cuales puedan los valencianos aprender con prontitud á leer y escribir bien nuestra materna lengua;”.   

 Seria necessari un estudi mes profunt –que escapa ad esta aproximacio a Llobart i las seua obra-, tant per lo que fa a l’analisis de les seues idees llingüistiques com respecte de la seua concepcio nacional del poble valencià, en la que a la fi no tindriem mes que l’opinio personalissima d’un home que, aixo si, fon capaç de catalisar tota una serie d’aspiracions i construir un moviment de recuperacio i de potenciacio de lo propi, sempre, aixo si, considerant la “lleal Valencia…com la mes preada joya de totes quantes la mural corona de nostra ben volguda Espanya enjoyellen” [15].

 Per a concloure esta aproximacio a la figura de Llombart, sempre referent del moviment valencianiste, res millor que recomanar algunes publicacions que versen sobre ell, per a que cadascu traga les seues propies conclusions, tal volta sense oblidar aquella maxima del propi Constanti “Tot s’ho mereix Valencia. Per a Valencia tot”. 

Juli Moreno Moreno 

Notes:

 [1] Lluch Soler, el primer secretari de Lo Rat Penat, ho deixa clar en la memoria que es publicaria en Excel·lencies de la llengua Llemosina Discurs panegirich llegit en la solemne sesió inaugurativa de Lo Rat-Penat, per En Constanti Llombart. Valencia, 1878. Ed. facsimil de Librerias Paris-Valencia, Valencia 1979. “Fá ya algun temps que ú de nostres mes populars escriptors, En Constantí Llombart, acariciaba la idea de crear en nostra ben volguda Valencia una –Societat d’amadors de les coses de la terra-, y en veritat nengú millor que nosaltres per l’amistat que á ell nos unix, pot saber los disgusts que li ha ocasionat semblant proyecte, gracies á la poca ó nenguna protecció que li oferien sons paisans pera portarlo al terreno de la práctica. Mes tot aplega un dia, nos diu lo refrany, y en efecte, lo dia es vingut”. Pag. 27.

 [2] “Lo dia es ya vingut, repetien pera llurs adintres tots quants desijaben que sons germans los fills de Valencia reflexionaren breus instants y es fixaren en les fulles d’eixe llibre d’or que tot ho diu; en les fulles d’eixe llibre d’or hon brillen los noms de nostres avis; hon en imborrables caractérs se nos diu que’l llustre de sons talents, valentia, caritat y carinyo á la terra en que naixqueren era tan pur y transparent com lo cel que nos cobrix, tan apasionat y constant com lo sol que nos allumena”. Pag.29.[…] “Animéuvos vosaltres, puix, nets de Vicent Ferrer; giréu en torn los ulls y contempleu eixes sonrises d’ángel que broten de los llabis de les hermoses que nos rodejen, brindantvos á seguir lo començat camí. Animéuvos vosaltres, poetes y artistes, y Valencia, amant de les sehues glories, Valencia que s’enrecorda ab ergull d’haber segut lo bresol de tants y tan esclareixcuts ingénis, alentada per lo amor que profesa á la sehua llengua, dolça com les brises que ses muralles oretjen y embelsesadora com les ónes que escumen llurs platjes, eixamplará la esfera, en lo dia llimitada, de les sehues arts, fins aplegar a col·locarles á una alçada digna de la pátria de Viciana i de Gil Polo”. Pags. 30 i 31. Op. Cit. 

[3] En el “Discurs de Gracies”, evitant qualsevol possible suspicacia separatista manifesta: “Si altra cosa fora, ni estaria yo en este puesto per voluntat mehua, ni els il·lustres sócios de Lo Rat Penat m’hagueren elegit pera ocupar este puesto d’honor y de compromís.

Ells saben perfectament que yo mire encara en melangia eixe troç desgarrat de la pell de bou (referint-se a Portugal i Gibraltar)[…], quan tot tendix a la unitat en l’univers y per consiguient en la vida social, no habien de buscar separacions y desgregacions pera tornar al temps del feudalisme.

Nos ha costat masa realiçar l’unitat nacional; fer una Espanya pera qu’en caprijos ó gusts literaris procurem desferla.” Pag. 86. Op. Cit.

 [4] No ix molt ben parat, en la conferencia que Rafael Trullenque, baix el titul de “Nacionalisme Valencià”, dictara en la ciuat de Valencia, en la Casa de la Democracia, el 26 de febrer de 1915. Diu del llorejat poeta: “Per quant vinc diguent compendreu, puix, que no som nosatres els nomenats successors de Teodoro Llorente. No. Replegue qui vullga l’herencia politica d’aquell home que yo considere el mes nefast que hi hague per al valencianisme. Cert que era una “bellissima persona”…”. El text està pres de la publicacio de dita conferencia, traduida per Boro Vendrell, en la publicacio Nacionalisme Valencià (1915) Rafel Trullenque. Gom Llibres S.L. Valencia, 2006. Pag. 47. Les cites que Trullenque reproduix de Teodor Llorente, per a justificar tan dura afirmacio no tenen desperdici. Es poden cosultar en la mateixa publicacio, pp. 48 i 49. 

 [5] Llombart, Constanti. Los Fills de la Morta-Viva. Apunts bio-bibliografics. Reedicio de León Roca. Valencia, 1973. p. 770. 

 [6] León Roca, J.L. Constanti Llombart. Ed. Lo Rat Penat, Valencia, 1995. p. 200.

 [7] Deslligat de la societat ratpenatista, fundà una nova societat que nomenà “L’Oronella”, pero que no tingue massa reso.

 [8] Ibidem. “Aixina recorren tots els pobles de la provincia. Llombart forma part del Consell del Partit Federal de la Regio Valenciana, del qual es president Blasco Ibáñez.

Blasco Ibáñez pretengue fer de Llombart un personage politic. Buscava homens d’integritat moral, puix tenía un sentit romantic de la politica. […] Es va presentar com a candidat en les eleccions a Diputats Provincials que es celebraren el 11 de setembre de 1892. […] Les eleccions es feren, pero Llombart no ixque diputat provincial.”. p. 200. 

[9] Introduccio que titula “Al ilustre consistorio” en el seu Ensayo de Ortografia Lemosino-valenciana, treball presentat en els Jocs Florals de 1880, i premiat, el qual serà traduit del “llemosi” pel propi autor per a integrar-lo en la tercera edicio del Diccionario Valenciano-Castellano de D. José Escrig y Martínez, per ell corregida i ampliada. Publicada en Valencia, per la Llibreria Pascual Aguilar Editor en 1887. L’edicio consultada correspon al facsimil editat per la Llibreria Paris-Valencia, en 1987. 

 [10] Llombart, Constanti. Los Fills de la Morta-Viva. “La lliteratura llemosina dins lo progrés provincial”, treball introductori que s’inclou en l’obra i correspon a Lluis Tramoyers. Edicions León Roca. Valencia, 1973

 [11] Aixina s’arreplega en l’ofici que signa el seu secretari general, Benet Busó, en el numero I, d’esta publicacio, de 15 de decembre de 1881. “Ofici de la Societat Lo Rat Penat. La Junta de Gobern d’esta Societat, en sesió celebrada lo dia 31 d’Octubre de 1884, aceptant vostre lloable oferiment, acordá concedir á vostra publicacio periódica LO RAT-PENAT, lo nomenament de orgue oficial d’esta Corporació, confiant en que, com sempre, sereu fidel interpret de les nobles aspiracions de la mateixa.” […], dirigit a Constanti Llombart. Lo Rat-Penat, Periódich Lliterari Quincenal, Nº I, p.1. La consulta s’ha realisada en l’edicio facsimil publicada per Ricard Blasco en Constanti Llombart i “Lo Rat Penat”. Ed. Diputacio de Valencia. Valencia, 1985.

 [12] “Miquel i Vergés ha avançat la suposicio que Llombart emprava conscientment el mot llemosí com una transacció per a no emprar català, que podia provocar recels entre els seus companys. La suposició seria válida, si no sabéssem ara que Llombart retreia l’apel·latiu de catalanes donat per Vicent W. Querol a les seues rimes, declarant que més s’hauria estimat que les anomenàs llemosines”. p.22. Ob, cit. Efectivament axina s’arreplega en la pag. 398 de Los Fills de la Morta-Viva.

 [13] Excel·lencies de la llengua Llemosina Discurs panegirich llegit en la solemne sesió inaugurativa de Lo Rat-Penat, per En Constanti Llombart. Valencia, 1878. Ed. facsimil de Librerias Paris-Valencia, Valencia 1979. En les pagines 14,15 diu. “…que la llengua llemosina fonch la cortesana ab qu’Aragó, Valencia y Catalunya, los reys parlaben, y ab la qu’En Pere IV, lo Cerimoniós, compongué sa real historia; disentint aquesta llengua en los tres citats dominis, sols en alguna qu’altra petita variació, ya en la manera de pronunciarse, ya en l’adopció d’algunes veus originaries…”

 [14] En el mateix discurs, p. 10, diu “Follament n’intentaren apagar lo bell astre de nostra grandiosa llengua, y equivocats de mig á mig ixqueren al no tenir en conté sabut mot de nostres germans los prohéçals, que molt eloquentament, asegura ser nostra antiga parla…”.

 [15] Ibidem, pag. 11.

Bibliografia:

 AHUIR, Artur i PALAZÓN, Alicia. Historia de la Lliteratura Valenciana. Vol.II. Ed. L’Oronella. Valencia, 2002.

ANDRÉS CABRELLES, Ramon, Constantí Llombart, Biografia íntima. Edicio de Juli A. Àrias i introduccio de Joana Descalç. Ed. L’Oronella, Servicis Editorials Valencians S.L. Valencia, 2006.

BLASCO, Ricard. Constanti Llombart i “Lo Rat-Penat”. Periódich Lliterari Quincenal (1884-1885).  Diputacio de Valencia. Valencia, 1985.

ESCARTI, Vicent Josep i ROCA, Rafael, Constantí Llombart i el seu temps. Academia Valenciana de la Llengua. Valencia, 2005.

IGUAL I UBEDA, A. Historia de Lo Rat Penat. Excm. Ajuntament de Valencia. Valencia, 1959.

LEÓN ROCA,   Constanti Llombart. Ed. Lo Rat Penat. Valencia, 1995.

LLORIS I VALDES, Manuel. Constanti Llombart. Ed. Institucio Alfons El Magnanim. Valencia, 1982.

MORENO I MORENO, Juli. Aproximacio a l’Historia de Lo Rat Penat. Ed. Lo Rat Penat. Valencia 1994.

VVAA. Lo Rat Penat. Ed. Consell Valencià de Cultura. Col. Històrica de la Sèrie Minor, nº 33. Valencia, 1996.

VVAA. Historia de Lo Rat Penat. Coordinada per Federico Martínez Roda. Ed. Lo Rat Penat. Valencia, 2000.